IMG_4681
Dolmen de Tella, al Pirineu d’Osca (per Semproniana)

Estem en terra de megàlits. Mirem on mirem no ens serà difícil trobar evidències de cultures prehistòriques, proves de la força de la roca impresa en el nostre patrimoni. Dòlmens, menhirs, cromlecs i altres construccions menys classificables s’han instal·lat profundament en el nostre subconscient, esdevenint part del nostre paisatge tot i no trobar-s’hi naturalment; s’han integrat i ja no sembla haver-hi separació entre ells i els boscos i muntanyes que els arreceren.
Molts megàlits no deixen de ser monuments funeraris i religiosos, però la seva força sembla anar més enllà del seu objectiu primari. Sabem, i intuïm que els llocs on foren emplaçats no són casuals, sinó que obeeixen un pla que ara ens és desconegut. I així es com aquestes pedres silents es presenten davant nostre: han restat durant mil·lennis en un mateix lloc, alienes a idees i creences, com àncores o brúixoles que sempre guien la nostra memòria i ens connecten al fluir constant de la terra.

Els nostres avantpassats propers els intentaven donar un propòsit, una raó de ser, creant llegendes i rondalles que en justifiquessin l’existència. I així, els menhirs passaren a ser taps per a contenir l’energia dels inferns, melics de la terra, roques mogudes pel Diable; i els dolmens passaren a ser cabanes d’uns ‘moros’ que res tenen a veure amb la idea del mot que tenim avui dia. Totes aquestes llegendes, parlaven d’una època pretèrita i incomprensible per als nostres avis, i en totes elles en hi havia una mica de veritat.

IMG_1922
Dolmen de l’Infern a Arenys de Munt (per Semproniana)

Avui, les pedres dretes, les cabanes de moro, les portes de l’infern han esdevingut monuments al passat que són part de la nostra natura, un signe més del irremeiable pas del temps, però també del etern cicle de les coses. Molts han sigut sotmesos a usos interessats per part de creences posteriors, però segueixen tenint una vibració que no pot ser refrenada par cap jou ni límit.

Les pedres que un cop es van nodrir dels morts, són tan vives com ho som nosaltres; les pedres que perforaren el sòl per connectar-nos amb l’inframón encara ofereixen una porta oberta de bat a bat al batec de la immensitat, totes elles indicant-nos un indret especial i misteriós, però alhora quotidià i familiar, com és de fet la natura mateixa.

Semproniana Tort

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s